Què ens deixa el 2011?

El 2011 ja s’acaba i amb ell 12 mesos molt intensos. Ara ens hem de preguntar què ens ha deixat el 2011. Si intentem resumir aquest any en una sola paraula, crec que la més adient seria indignació.

Aquest ha estat, sens dubte, l’any de les revolucions. Va començar amb la mort de Mohamed Bouazizi, un venedor ambulant tunisià que es va prendre foc com a acte de protesta per la situació econòmica i pel tracte que va rebre per part de la policia. Aquesta mort va ser el desencadenant de les protestes i manifestacions que es van estendre pels països del nord d’Àfrica, conegudes sota el nom de la primavera àrab, i que van derrocar a molts dels seus dirigents.

L’esperit de la primavera àrab va arribar a Espanya, on va néixer el moviment 15 M o moviment dels indignats, un moviment ciutadà que promou canvis polítics per tal de millorar el sistema democràtic. Arran de la manifestació del 15 M molts dels manifestants de diferents ciutats espanyoles van acampar a les principals places d’aquestes com a símbol de reivindicació. Aquest sentiment d’indignació va arribar també als EUA amb el moviment Ocupy Wall Street, i fins i tot, aquesta protesta va culminar amb una manifestació global el 15 d’octubre.

Aquest també ha estat l’any de les xarxes socials. Cal tenir present la importància que aquests nous mitjans de comunicació han tingut per a les revolucions.

També ha estat un any marcat per la crisi, crisi social, política i financera sobretot a la zona euro. Ha estat un any on s’ha patit per l’estabilitat de la moneda única i per la unió d’Europa. Espanya acaba l’any amb gairebé 5 milions d’aturats

La cultura també ha tingut el seu protagonisme en aquest 2011. A Catalunya es va aprovar la llei que prohibeix les corregudes de toros. El film Pa Negre d’Agustí Villaronga es va fer amb nou premis Goya.

Per acabar, el 2011 ens deixa un canvi de govern, ara serà el Partit Popular el que hagi de conduir el país, i un escàndol de corrupció protagonitzat per Iñaki Urdangarín, que potser, fins i tot, ens regala la tercera República espanyola.

Feliç 2012!

L'eufòria futbolística

Dubto que ningú no sàpiga que ahir el FC Barcelona va guanyar el clàssic contra el Real Madrid CF. Sempre que guanya el Barça, tal i com mana la tradició, una multitud de fanàtics i no tan fanàtics es reuneixen a la font de Canaletes per celebrar la victòria del seu equip contra l’etern rival; i aquesta situació és indignant, de fet és indignant sota el meu punt de vista, i aquest és el problema. Com pot ser que milers de persones es reuneixen per celebrar el triomf d’un equip de futbol tot i que aquesta victòria no els aporti res com a persones? Però per una altra banda no es reuneixin per manifestar-se ni encontra del govern, ni de les retalles ni tan sols dels cinc milions d’aturats? M’he fet aquestes preguntes cada cop que guanya el Barça, i l’única resposta que he trobat coherent a aquestes paradoxals accions és que els fanàtics i no tan fanàtics (de qualsevol club de futbol, no només del Barça) celebren la victòria del seu equip perquè durant uns moments poden oblidar-se dels seus problemes, de que estan a l’atur o de que no poden pagar la hipoteca. Durant l’estona de partit i durant la celebració tots els congregats que victoregen el seu equip se senten units per un motiu, celebren un fet que els fa feliços a tots, “hem guanyat” diuen. Però en canvi, quan la fortuna acompanya a l’equip rival, aquesta unió desapareix, ja no victoregen ningú i ara diuen “han perdut” (noteu la diferència a l’hora de conjugar el verb).

No sé que m’indigna més, si aquesta obsessió futbolística o la quantitat de milions d’euros que guanyen els jugadors només per córrer una estona i xutar una pilota. No pot ser ètic ni moral que cobrin als voltant d’uns 20 milions d’euros anuals (són xifres tan grans, amb tants zeros que no podem concebre), perquè al cap i a la fi el futbol és un negoci. Aquest negoci, que no l’esport del futbol, també hauria d’indignar, entre moltes altres coses, a la societat.

El que volia dir és que no em sembla malament que els seguidors del Barça, del Real Madrid o del Rayo Vallecano es congreguin per celebrar el triomf del seu equip, el que em sembla malament és que la gent no es mogui del sofà per reivindicar els drets que tants anys ha costat aconseguir.

Europa s'enfosa

Potser la fi de la Unió Europea tal i com la coneixem ara es troba al tombar la cantonada.

La crisi financera que va començar als EUA el 2007 ha esdevingut una crisi del deute a Europa, fet que ha incrementat la recessió i l’atur al continent. La idea d’Europa s’està apagant, la confiança en la Unió Europea ha caigut fins al terra i els sentiments antieuropeistes i xenòfobs cada cop estan més presents.

Però potser, aquesta situació ha estat creada per la pròpia Europa. En quin moment es va decidir que els països que formessin part de la UE havien de tenir un sentiment europeista, si la creació de la UE era un simple acord per tal de frenar l’actitud bel·ligerant?. De sobte, d’un dia per l’altre, érem europeus. Això de crear un sentiment europeista és un treball que poc a poc, les noves generacions han anat adoptant, i potser els líders que van néixer sota aquest sentiment sabrien conduir millor la crisi actual que no pas els d’ara, ja que ni ells mateixos se senten europeus.

L’únic motiu pel que es va crear aquesta unió de països va ser per deixar les guerres enrere i començar un nou camí de pau, però potser, darrere de tot això només hi havia interessos econòmics i comercials, i per tant, la falta de solidaritat entre els països europeus és el que està apagant aquesta unió. Per exemple, la solidaritat amb Grècia s’ha limitat bàsicament en les ajudes mínimes, únicament per salvar als bancs francesos i alemanys mentre que la banca europea ha rebut grans quantitats de capital. Ara resulta, que a més,  els governs han de salvar amb diners públics els bancs privats? A aquells bancs que quan tot ha anat bé no han deixat anar ni un euro però que ara que les coses es posen negres demanen ajudes públiques.

Des de fa poc la paraula guerra ha entrat dins les esferes polítiques, potser des de la fallida de Grècia, moment en que es va començar a fer patent la inestabilitat de l’euro. I això va fer por, molta, perquè si Grècia abandona l’euro voldrà dir que poc a poc tots els països de la UE aniran caient, fins i tot Alemanya. I per tant, si cau la moneda única caurà la única ‘garantia’ que fa possible aquesta unió de països, ja que no hi ha ni sentiment europeista ni solidaritat entre Europa, tot està governat pels interessos privats. I si Europa cau, les tensions bèl·liques de mitjans de segle tornaran a créixer i més en una situació com l’actual.

Tot i que tot sigui una farsa i tot que i el sistema i la crisi estiguin governats pels mercats, ningú vol que la idea d’Europa desaparegui, ni EUA, ni Gran Bretanya, ni els països membres d’Europa.

Però fins a quin punt estan malament les coses? No ho sabem, potser hauríem de ser previsors i catastrofistes i comprar un bitllet destí Illes Australs.

Cap a on anem?

“Llegir el diari amb sentit crític” era el títol de la conferència amenitzada per Albert Om el passat 24 de novembre a la Biblioteca Esquerra de l'Eixample-Agustí Centelles.

Tot i el títol de la xerrada, la conferència no va girar entorn d’aquest tema, sinó que es va tractar d’una manera molt amplia la situació que està vivint actualment la professió periodística. Albert Om va fer una interessant i extensa reflexió que va portar a qüestionar-se molts aspectes als assistents a la xerrada.

Té futur aquesta professió? Es podrà seguir “informant” d’aquesta manera o bé es necessita un canvi de 360 graus per mantenir viu el periodisme? Això no només fa referència a les noves plataformes de comunicació sinó que es refereix als comunicadors, a aquells que han d’explicar les coses. Tothom té dret a expressar-se lliurement i a escriure a la xarxa, però s’ha de saber diferenciar entre el periodisme i la opinió, i no es pot pretendre que totes dues activitats es considerin com a sinònims.

Al programa d’Albert Om, El Convidat, el periodista marxa durant un cap de setmana a casa d’alguna persona coneguda de qualsevol àmbit. Durant aquesta estada sabem poc a poc detalls de la vida privada del personatge però mai arribant als límits del sensacionalisme. És aquí on està la barrera entre el que és periodisme i el que no. Per això mateix no se’ls pot considerar com a periodistes ni comunicadors als presentadors de programes brossa.

El periodisme encara es manté viu, però poc a poc la flama de la que diuen professió més maca de totes es va apagant. Les noves generacions han d’intentar mantenir l’esperit i els principis d’aquest estil de vida. Però aquest repte no només ha de ser a càrrec dels futurs periodistes sinó que tota la societat té una gran responsabilitat en aquesta tasca. Però la decisió de què veure, què sentir i què llegir va totalment determinada per l’educació rebuda. El canvi que aquesta professió necessita resideix en l’educació que rep la societat.

El triomf de "L'Imperi del gat"

The Cat Empire és un grup de música d’origen australià que es caracteritza per un estil musical diferent amb influències del jazz, ska, rock i música llatina. El grup està format per sis components, i ocasionalment s’hi afegeixen dos membres més. Hi ha una gran compenetració entre tots els membres, que durant tot el concert tenen el seu petit moment de gloria fent un petit solo (una actuació individual).

Amb motiu del llançament del seu cinquè àlbum Cinema, i aprofitant el seu desè aniversari han començat una gira arreu del món. El passat 4 de novembre van actuar a l’Olympia de París (teatre on han actuat reconeguts músics com The Beatles, Frank Sinatra, Janis Joplin o Lluís Llach). Aquest grup, tot i no tenir un gran ressò a Espanya, té una gran quantitat de seguidors a nivell internacional.

El gran èxit del grup es pot entendre fàcilment gràcies a la fantàstica i espectacular actuació que ofereixen als seus seguidors. Aconsegueixen transmetre al públic la diversió i l’estimació que senten per la música. El dinamisme i la gran combinació d’instruments que caracteritzen els seus concerts permeten que després de dos hores i mitja de concert i d’un gran repertori musical, la massa, que salta i canta al ritme dels instruments, demani més.

The Cat Empire és un grup que no només fa cançons; és un grup que sap fer música, i sap com fer arribar aquest art als seus seguidors.

Podeu escoltar la cançó On my way  del CD Cinema aquí.

Improvisació en estat pur

Planeta Impro és una companyia de teatre de Barcelona especialitzada en tècniques d’improvisació. Ubicada al Teatreneu (c/Terol 26) ofereix quatre espectacles diferents quatre dies a la setmana: Impro Show, Impro Horror Show, Impro Fighters i Zzapping, el concurs de la improvisació.

Per motiu del seu desè aniversari, el passat dilluns 24 d’octubre, van brindar un espectacle especial. Però com sempre caracteritzat per grans dosis d’humor i ironia.

En totes les actuacions l’espectador es converteix en el guionista de l’espectable, i els actors, amb gran capacitat d’improvisació i amb una rapidesa sensacional aconsegueixen crear una obra a partir de títols surrealistes.  

Abans de començar l’actuació sempre se segueix el mateix ritual, el públic escriu una paraula, una frase o un títol en un paperet, aquest s’introdueix en una capsa i abans de començar les diferents obres d’improvisació s’escull un paper a l’atzar.

Durant una hora i mitja i tot i no tenir una gran escenografia, els actors absorbeixen tota l’atenció del públic amb les seves enginyoses i divertides creacions. L’avantatge d’aquest espectacle és que pots anar les vegades que desitgis, ja que mai tornaràs a veure una actuació igual.

Planeta Impro apropa el teatre al públic, i fa gaudir d’aquest art que poc a poc ha anat perdent seguidors.

Adjunto una petita mostra d'un dels espectacles:
 http://www.youtube.com/watch?v=dt1qCKOGfiw&feature=related

I si voleu més informació: http://www.planetaimpro.com/index_cat.html

(Fotografies extretes de la pàgina web oficial de Planeta Impro)

Entrevista amb un vampir

Del dia 7 d’octubre al 6 de novembre es representarà al Teatre Versus de Barcelona l’obra Entrevista amb un vampir que al final va resultar que potser no ho era tant dirigida per l’actor del Tricicle, Paco Mir i protagonitzada per Teresa Ros i Gilbert Bosch.

L’espectacle està ambientat en un plató de televisió, on Maria Pau Palau (Teresa Ros) periodista televisiva i presentadora del programa Mysteryus entrevista un home que afirma ser un vampir, Joan Taboada (Gilbert Bosch).

Gran dosis d’humor i surrealisme caracteritzen l’obra, on l’espectador es converteix en partícip de l’espectacle. Després de 60 minuts d’entrevista i de tres “pauses publicitàries” l’actuació finalitza amb un desenllaç imprevist.

Aquest espectacle és una adaptació de l’única obra que va escriure la noruega Josephine P. Hey, llibre que a finals dels anys trenta va assolir una gran popularitat.

 

Gilbert Bosch, Paco Mir i Teresa Ros



De la indignació a l'acció

Ahir 15 d’octubre, dia en que es complien 5 mesos del 15-M, els indignats van tornar a sortir al carrer. Es van convocar manifestacions arreu del món; capitals com Berlín, Tokio, Londres, Roma, Nova York i Brussel·les, entre altres, es van afegir a les protestes impulsades pel moviment 15-M a Espanya. Barcelona i Madrid van esdevenir l’eix central d’aquesta manifestació global.

La manifestació de Barcelona va arrencar des de Plaça Catalunya a les sis de la tarda. Es va pujar per Passeig de Gràcia fins arribar al carrer Aragó, on es va desviar per acabar a Arc de Triomf. Al arribar al punt final, els indignats van separar-se en tres fileres, cadascuna amb un color diferent. El color blanc feia referència a la sanitat, el vermell a l’educació i el verd a l’habitatge, els tres pilars bàsics als que qualsevol ciutadà té dret, i que sobretot a Catalunya estan sent malmesos. D’aquests grups van sortir diferents mobilitzacions; el color vermell (l’educació) es va dirigir cap a la Universitat de Barcelona (UB), el blanc (la sanitat) cap a l’Hospital del Mar i el verd (l’habitatge) cap a Nou Barris, zona molt afectada pels desnonaments.

De la indignació a l’acció

El 15M segueix viu

El dia 1 d’octubre es va convocar a Plaça Catalunya la primera assemblea general del moviment 15M després de tot l’estiu. Aquesta assemblea ha estat organitzada per les petites assemblees de barri i pel grup Manifestació 15O. L’objectiu principal de la reunió era parlar i informar sobre la manifestació que tindrà lloc el 15 d’octubre, organitzada per aquest moviment popular.

A les 17h, hora en que havia de començar l’assemblea, Plaça Catalunya encara estava buida, tot i que poc a poc el terra del centre de Barcelona va començar a quedar ocupat per un gran nombre de persones. Potser van assistir-hi prop de 350.

Durant les 3 hores que va durar la reunió el tema central va ser la manifestació del 15 d’octubre. També es va informar sobre la situació internacional del moviment i les diferents propostes que hi ha per dur a terme el que anomenen “La tardor calenta”.

La manifestació del 15O assolirà un caire internacional. Ens han informat que es celebraran diferents manifestacions, marxes i acampades arreu del món. Des d’Austràlia fins a Canadà, passant per el Japó, Pakistan, Tunísia, Dinamarca, Xile, Brasil, EUA... En concret, el dia 6 d’Octubre està convocada la primera acampada a la capital nord-americana, Washington.

Aquesta manifestació es considera l'inici de la Tardor Calenta, una sèrie de concentracions, manifestacions i activitats que es tenen previstes per abans, durant i després d'aquesta data. El lema d'aquesta Tardor serà: “De la indignació a l'acció: les nostres vides o el seu benefici?”. Entre les diferents activitats proposades per abans del 15O, trobem els talls de carretera que es volen fer a Sabadell i l’ocupació de TV3, ambdues convocades pel 12 d’octubre. Dijous 13 a les 19h es preveu fer una performance al metro amb l'objectiu de difondre i conscienciar a la població sobre aquest moviment. Així com la creació d’un diari de 8 planes que es repartirà per les diferents assemblees de barri. Tot i així, algunes d’aquestes propostes de difusió no han estat ben rebudes per tots els sectors del moviment, com per exemple la performance, ja que opinen que aquestes accions són una pèrdua de temps.

Pel dia 14 d’octubre està organitzada l’ocupació de diferents espais públics com els centres sanitaris i educatius. I pel dia 19 d’octubre, un dia abans de les eleccions generals, s’ha proposat ocupar les places sota el lema: “Seguim indignats, seguim reflexionant”.

Altres lemes molt corejats van ser: “Ara ja no estem indignats/des, estem enfadats/des!” i “Aquí comença la revolució!”.

Finalitzats els temes a tractar amb les respectives intervencions de les assemblees de barri i de particulars, es va decidir el dia de la propera assemblea general, que tindrà lloc el diumenge 23 d’octubre amb hora per concretar. Tot i que aquesta es consideri la segona assemblea general, el dia 8 es celebrarà una altra reunió on només es tractarà la manifestació del 15 d’octubre.

La convocatòria es va tancar amb un petita actuació musical a càrrec d’un guitarrista particular que va fer gaudir als assistents a l’assemblea amb el poema musicat de Guillermina Motta, "Calla fill, no pensis".