L'eufòria futbolística

Dubto que ningú no sàpiga que ahir el FC Barcelona va guanyar el clàssic contra el Real Madrid CF. Sempre que guanya el Barça, tal i com mana la tradició, una multitud de fanàtics i no tan fanàtics es reuneixen a la font de Canaletes per celebrar la victòria del seu equip contra l’etern rival; i aquesta situació és indignant, de fet és indignant sota el meu punt de vista, i aquest és el problema. Com pot ser que milers de persones es reuneixen per celebrar el triomf d’un equip de futbol tot i que aquesta victòria no els aporti res com a persones? Però per una altra banda no es reuneixin per manifestar-se ni encontra del govern, ni de les retalles ni tan sols dels cinc milions d’aturats? M’he fet aquestes preguntes cada cop que guanya el Barça, i l’única resposta que he trobat coherent a aquestes paradoxals accions és que els fanàtics i no tan fanàtics (de qualsevol club de futbol, no només del Barça) celebren la victòria del seu equip perquè durant uns moments poden oblidar-se dels seus problemes, de que estan a l’atur o de que no poden pagar la hipoteca. Durant l’estona de partit i durant la celebració tots els congregats que victoregen el seu equip se senten units per un motiu, celebren un fet que els fa feliços a tots, “hem guanyat” diuen. Però en canvi, quan la fortuna acompanya a l’equip rival, aquesta unió desapareix, ja no victoregen ningú i ara diuen “han perdut” (noteu la diferència a l’hora de conjugar el verb).

No sé que m’indigna més, si aquesta obsessió futbolística o la quantitat de milions d’euros que guanyen els jugadors només per córrer una estona i xutar una pilota. No pot ser ètic ni moral que cobrin als voltant d’uns 20 milions d’euros anuals (són xifres tan grans, amb tants zeros que no podem concebre), perquè al cap i a la fi el futbol és un negoci. Aquest negoci, que no l’esport del futbol, també hauria d’indignar, entre moltes altres coses, a la societat.

El que volia dir és que no em sembla malament que els seguidors del Barça, del Real Madrid o del Rayo Vallecano es congreguin per celebrar el triomf del seu equip, el que em sembla malament és que la gent no es mogui del sofà per reivindicar els drets que tants anys ha costat aconseguir.