Europa s'enfosa

Potser la fi de la Unió Europea tal i com la coneixem ara es troba al tombar la cantonada.

La crisi financera que va començar als EUA el 2007 ha esdevingut una crisi del deute a Europa, fet que ha incrementat la recessió i l’atur al continent. La idea d’Europa s’està apagant, la confiança en la Unió Europea ha caigut fins al terra i els sentiments antieuropeistes i xenòfobs cada cop estan més presents.

Però potser, aquesta situació ha estat creada per la pròpia Europa. En quin moment es va decidir que els països que formessin part de la UE havien de tenir un sentiment europeista, si la creació de la UE era un simple acord per tal de frenar l’actitud bel·ligerant?. De sobte, d’un dia per l’altre, érem europeus. Això de crear un sentiment europeista és un treball que poc a poc, les noves generacions han anat adoptant, i potser els líders que van néixer sota aquest sentiment sabrien conduir millor la crisi actual que no pas els d’ara, ja que ni ells mateixos se senten europeus.

L’únic motiu pel que es va crear aquesta unió de països va ser per deixar les guerres enrere i començar un nou camí de pau, però potser, darrere de tot això només hi havia interessos econòmics i comercials, i per tant, la falta de solidaritat entre els països europeus és el que està apagant aquesta unió. Per exemple, la solidaritat amb Grècia s’ha limitat bàsicament en les ajudes mínimes, únicament per salvar als bancs francesos i alemanys mentre que la banca europea ha rebut grans quantitats de capital. Ara resulta, que a més,  els governs han de salvar amb diners públics els bancs privats? A aquells bancs que quan tot ha anat bé no han deixat anar ni un euro però que ara que les coses es posen negres demanen ajudes públiques.

Des de fa poc la paraula guerra ha entrat dins les esferes polítiques, potser des de la fallida de Grècia, moment en que es va començar a fer patent la inestabilitat de l’euro. I això va fer por, molta, perquè si Grècia abandona l’euro voldrà dir que poc a poc tots els països de la UE aniran caient, fins i tot Alemanya. I per tant, si cau la moneda única caurà la única ‘garantia’ que fa possible aquesta unió de països, ja que no hi ha ni sentiment europeista ni solidaritat entre Europa, tot està governat pels interessos privats. I si Europa cau, les tensions bèl·liques de mitjans de segle tornaran a créixer i més en una situació com l’actual.

Tot i que tot sigui una farsa i tot que i el sistema i la crisi estiguin governats pels mercats, ningú vol que la idea d’Europa desaparegui, ni EUA, ni Gran Bretanya, ni els països membres d’Europa.

Però fins a quin punt estan malament les coses? No ho sabem, potser hauríem de ser previsors i catastrofistes i comprar un bitllet destí Illes Australs.

Cap a on anem?

“Llegir el diari amb sentit crític” era el títol de la conferència amenitzada per Albert Om el passat 24 de novembre a la Biblioteca Esquerra de l'Eixample-Agustí Centelles.

Tot i el títol de la xerrada, la conferència no va girar entorn d’aquest tema, sinó que es va tractar d’una manera molt amplia la situació que està vivint actualment la professió periodística. Albert Om va fer una interessant i extensa reflexió que va portar a qüestionar-se molts aspectes als assistents a la xerrada.

Té futur aquesta professió? Es podrà seguir “informant” d’aquesta manera o bé es necessita un canvi de 360 graus per mantenir viu el periodisme? Això no només fa referència a les noves plataformes de comunicació sinó que es refereix als comunicadors, a aquells que han d’explicar les coses. Tothom té dret a expressar-se lliurement i a escriure a la xarxa, però s’ha de saber diferenciar entre el periodisme i la opinió, i no es pot pretendre que totes dues activitats es considerin com a sinònims.

Al programa d’Albert Om, El Convidat, el periodista marxa durant un cap de setmana a casa d’alguna persona coneguda de qualsevol àmbit. Durant aquesta estada sabem poc a poc detalls de la vida privada del personatge però mai arribant als límits del sensacionalisme. És aquí on està la barrera entre el que és periodisme i el que no. Per això mateix no se’ls pot considerar com a periodistes ni comunicadors als presentadors de programes brossa.

El periodisme encara es manté viu, però poc a poc la flama de la que diuen professió més maca de totes es va apagant. Les noves generacions han d’intentar mantenir l’esperit i els principis d’aquest estil de vida. Però aquest repte no només ha de ser a càrrec dels futurs periodistes sinó que tota la societat té una gran responsabilitat en aquesta tasca. Però la decisió de què veure, què sentir i què llegir va totalment determinada per l’educació rebuda. El canvi que aquesta professió necessita resideix en l’educació que rep la societat.

El triomf de "L'Imperi del gat"

The Cat Empire és un grup de música d’origen australià que es caracteritza per un estil musical diferent amb influències del jazz, ska, rock i música llatina. El grup està format per sis components, i ocasionalment s’hi afegeixen dos membres més. Hi ha una gran compenetració entre tots els membres, que durant tot el concert tenen el seu petit moment de gloria fent un petit solo (una actuació individual).

Amb motiu del llançament del seu cinquè àlbum Cinema, i aprofitant el seu desè aniversari han començat una gira arreu del món. El passat 4 de novembre van actuar a l’Olympia de París (teatre on han actuat reconeguts músics com The Beatles, Frank Sinatra, Janis Joplin o Lluís Llach). Aquest grup, tot i no tenir un gran ressò a Espanya, té una gran quantitat de seguidors a nivell internacional.

El gran èxit del grup es pot entendre fàcilment gràcies a la fantàstica i espectacular actuació que ofereixen als seus seguidors. Aconsegueixen transmetre al públic la diversió i l’estimació que senten per la música. El dinamisme i la gran combinació d’instruments que caracteritzen els seus concerts permeten que després de dos hores i mitja de concert i d’un gran repertori musical, la massa, que salta i canta al ritme dels instruments, demani més.

The Cat Empire és un grup que no només fa cançons; és un grup que sap fer música, i sap com fer arribar aquest art als seus seguidors.

Podeu escoltar la cançó On my way  del CD Cinema aquí.