La Amazonía Ecuatoriana está amenazada por el capital

La etnia amerindia Huaroani, de la Amazonía Ecuatoriana, ha sufrido un grave enfrentamiento entre dos de las diferentes comunidades indígenas que lo forman, los Tigüino y los Tagaeri.
Los indígenas de Tingüino han asesinado entre 50 y 60 indígenas Tagaeri según la Confederación de Nacionalidades Indígenas del Ecuador (CONAIE). Es la primera vez que se da este tipo de enfrentamientos entre grupos de la misma etnia y nacionalidad.
El motivo de tal enfrentamiento según Armando Boya, presidente de la Organización de la Nacionalidad Huaorani de la Amazonía Ecuatoriana (ONHAE), es el interés de las empresas madereras en ampliar su área de intervención forestal en la reserva de los Tagaeri.

Yasuní - ITT, Una iniciativa por la vida

La reserva de los Tagaeri es conocida como Parque Nacional de Yasuní, declarado por la UNESCO como Bio-reserva y Herencia Cultural por la gran diversidad de pueblos indígenas. El Gobierno ecuatoriano declaró que 700.000 hectáreas de la reserva natural son “zona intangible”, lo que significa que están protegidas de cualquier actividad que ponga en peligro la biodiversidad natural y la cultura etnológica. Por este motivo, la tala de árboles que las empresas madereras quieren llevar a cabo o la extracción petrolífera están prohibidas.

Mapa del Parque Nacional Yasuní junto con la Reserva Huaorani

La Asociación de Mujeres Waorani de la Amazonía Ecuatoriana (AMWAE) está preocupada por el futuro del pueblo huaroani, ya que las empresas de los países desarrollados o en vías de desarrollo están explotando los territorios indígenas.


 Foto extreta de: http://tropicalfrogs.net/yasuni/images/mapaecy.htm
Vídeo extret de Youtube

Lluitar contra la pirateria o limitar la llibertat d'expressió?

La llei S.O.P.A (Stop Online Piracy Act) lluita contra de la pirateria a Internet. El passat 19 de gener el FIB va inhabilitar el lloc web Megaupload per infringir drets d’autor al facilitar la descàrrega de continguts amb copyright. Considero raonable que es condemni la pirateria, ja que la propietat intel·lectual ha d’estar protegida. El que ens hauria de preocupar és l’evolució d’aquesta llei, ja que la principal finalitat d’aquesta és limitar la llibertat d’expressió a Internet. Aquesta llei afecta a la privacitat dels ciutadans ja que només citant o reproduint continguts aliens a la xarxa, es poden vulnerar els drets d’autor. D’aquesta manera la població passaria a estar controlada i censurada permanentment; la lliure circulació d’idees i pensaments estaria controlada, i les xarxes socials deixarien de tenir sentit ja que ja no servirien per organitzar-se en contra dels abusos de poder. Només cal que ens fixem en el naixement de la primavera àrab, sense les xarxes socials no s’hagués pogut dur a terme aquesta transició cap a la democràcia.

Però, ¿es vendran més CDs?, ¿s’anirà més al cinema?. Jo crec que no, l’únic motiu pel qual s’ha aprovat aquesta llei és per poder tenir més control de l’espai virtual; fins ara el poder polític no havia aconseguit entrar a la xarxa, però amb el pretext de lluitar contra la pirateria ho estan aconseguint.

Què ens deixa el 2011?

El 2011 ja s’acaba i amb ell 12 mesos molt intensos. Ara ens hem de preguntar què ens ha deixat el 2011. Si intentem resumir aquest any en una sola paraula, crec que la més adient seria indignació.

Aquest ha estat, sens dubte, l’any de les revolucions. Va començar amb la mort de Mohamed Bouazizi, un venedor ambulant tunisià que es va prendre foc com a acte de protesta per la situació econòmica i pel tracte que va rebre per part de la policia. Aquesta mort va ser el desencadenant de les protestes i manifestacions que es van estendre pels països del nord d’Àfrica, conegudes sota el nom de la primavera àrab, i que van derrocar a molts dels seus dirigents.

L’esperit de la primavera àrab va arribar a Espanya, on va néixer el moviment 15 M o moviment dels indignats, un moviment ciutadà que promou canvis polítics per tal de millorar el sistema democràtic. Arran de la manifestació del 15 M molts dels manifestants de diferents ciutats espanyoles van acampar a les principals places d’aquestes com a símbol de reivindicació. Aquest sentiment d’indignació va arribar també als EUA amb el moviment Ocupy Wall Street, i fins i tot, aquesta protesta va culminar amb una manifestació global el 15 d’octubre.

Aquest també ha estat l’any de les xarxes socials. Cal tenir present la importància que aquests nous mitjans de comunicació han tingut per a les revolucions.

També ha estat un any marcat per la crisi, crisi social, política i financera sobretot a la zona euro. Ha estat un any on s’ha patit per l’estabilitat de la moneda única i per la unió d’Europa. Espanya acaba l’any amb gairebé 5 milions d’aturats

La cultura també ha tingut el seu protagonisme en aquest 2011. A Catalunya es va aprovar la llei que prohibeix les corregudes de toros. El film Pa Negre d’Agustí Villaronga es va fer amb nou premis Goya.

Per acabar, el 2011 ens deixa un canvi de govern, ara serà el Partit Popular el que hagi de conduir el país, i un escàndol de corrupció protagonitzat per Iñaki Urdangarín, que potser, fins i tot, ens regala la tercera República espanyola.

Feliç 2012!

L'eufòria futbolística

Dubto que ningú no sàpiga que ahir el FC Barcelona va guanyar el clàssic contra el Real Madrid CF. Sempre que guanya el Barça, tal i com mana la tradició, una multitud de fanàtics i no tan fanàtics es reuneixen a la font de Canaletes per celebrar la victòria del seu equip contra l’etern rival; i aquesta situació és indignant, de fet és indignant sota el meu punt de vista, i aquest és el problema. Com pot ser que milers de persones es reuneixen per celebrar el triomf d’un equip de futbol tot i que aquesta victòria no els aporti res com a persones? Però per una altra banda no es reuneixin per manifestar-se ni encontra del govern, ni de les retalles ni tan sols dels cinc milions d’aturats? M’he fet aquestes preguntes cada cop que guanya el Barça, i l’única resposta que he trobat coherent a aquestes paradoxals accions és que els fanàtics i no tan fanàtics (de qualsevol club de futbol, no només del Barça) celebren la victòria del seu equip perquè durant uns moments poden oblidar-se dels seus problemes, de que estan a l’atur o de que no poden pagar la hipoteca. Durant l’estona de partit i durant la celebració tots els congregats que victoregen el seu equip se senten units per un motiu, celebren un fet que els fa feliços a tots, “hem guanyat” diuen. Però en canvi, quan la fortuna acompanya a l’equip rival, aquesta unió desapareix, ja no victoregen ningú i ara diuen “han perdut” (noteu la diferència a l’hora de conjugar el verb).

No sé que m’indigna més, si aquesta obsessió futbolística o la quantitat de milions d’euros que guanyen els jugadors només per córrer una estona i xutar una pilota. No pot ser ètic ni moral que cobrin als voltant d’uns 20 milions d’euros anuals (són xifres tan grans, amb tants zeros que no podem concebre), perquè al cap i a la fi el futbol és un negoci. Aquest negoci, que no l’esport del futbol, també hauria d’indignar, entre moltes altres coses, a la societat.

El que volia dir és que no em sembla malament que els seguidors del Barça, del Real Madrid o del Rayo Vallecano es congreguin per celebrar el triomf del seu equip, el que em sembla malament és que la gent no es mogui del sofà per reivindicar els drets que tants anys ha costat aconseguir.

Europa s'enfosa

Potser la fi de la Unió Europea tal i com la coneixem ara es troba al tombar la cantonada.

La crisi financera que va començar als EUA el 2007 ha esdevingut una crisi del deute a Europa, fet que ha incrementat la recessió i l’atur al continent. La idea d’Europa s’està apagant, la confiança en la Unió Europea ha caigut fins al terra i els sentiments antieuropeistes i xenòfobs cada cop estan més presents.

Però potser, aquesta situació ha estat creada per la pròpia Europa. En quin moment es va decidir que els països que formessin part de la UE havien de tenir un sentiment europeista, si la creació de la UE era un simple acord per tal de frenar l’actitud bel·ligerant?. De sobte, d’un dia per l’altre, érem europeus. Això de crear un sentiment europeista és un treball que poc a poc, les noves generacions han anat adoptant, i potser els líders que van néixer sota aquest sentiment sabrien conduir millor la crisi actual que no pas els d’ara, ja que ni ells mateixos se senten europeus.

L’únic motiu pel que es va crear aquesta unió de països va ser per deixar les guerres enrere i començar un nou camí de pau, però potser, darrere de tot això només hi havia interessos econòmics i comercials, i per tant, la falta de solidaritat entre els països europeus és el que està apagant aquesta unió. Per exemple, la solidaritat amb Grècia s’ha limitat bàsicament en les ajudes mínimes, únicament per salvar als bancs francesos i alemanys mentre que la banca europea ha rebut grans quantitats de capital. Ara resulta, que a més,  els governs han de salvar amb diners públics els bancs privats? A aquells bancs que quan tot ha anat bé no han deixat anar ni un euro però que ara que les coses es posen negres demanen ajudes públiques.

Des de fa poc la paraula guerra ha entrat dins les esferes polítiques, potser des de la fallida de Grècia, moment en que es va començar a fer patent la inestabilitat de l’euro. I això va fer por, molta, perquè si Grècia abandona l’euro voldrà dir que poc a poc tots els països de la UE aniran caient, fins i tot Alemanya. I per tant, si cau la moneda única caurà la única ‘garantia’ que fa possible aquesta unió de països, ja que no hi ha ni sentiment europeista ni solidaritat entre Europa, tot està governat pels interessos privats. I si Europa cau, les tensions bèl·liques de mitjans de segle tornaran a créixer i més en una situació com l’actual.

Tot i que tot sigui una farsa i tot que i el sistema i la crisi estiguin governats pels mercats, ningú vol que la idea d’Europa desaparegui, ni EUA, ni Gran Bretanya, ni els països membres d’Europa.

Però fins a quin punt estan malament les coses? No ho sabem, potser hauríem de ser previsors i catastrofistes i comprar un bitllet destí Illes Australs.

Cap a on anem?

“Llegir el diari amb sentit crític” era el títol de la conferència amenitzada per Albert Om el passat 24 de novembre a la Biblioteca Esquerra de l'Eixample-Agustí Centelles.

Tot i el títol de la xerrada, la conferència no va girar entorn d’aquest tema, sinó que es va tractar d’una manera molt amplia la situació que està vivint actualment la professió periodística. Albert Om va fer una interessant i extensa reflexió que va portar a qüestionar-se molts aspectes als assistents a la xerrada.

Té futur aquesta professió? Es podrà seguir “informant” d’aquesta manera o bé es necessita un canvi de 360 graus per mantenir viu el periodisme? Això no només fa referència a les noves plataformes de comunicació sinó que es refereix als comunicadors, a aquells que han d’explicar les coses. Tothom té dret a expressar-se lliurement i a escriure a la xarxa, però s’ha de saber diferenciar entre el periodisme i la opinió, i no es pot pretendre que totes dues activitats es considerin com a sinònims.

Al programa d’Albert Om, El Convidat, el periodista marxa durant un cap de setmana a casa d’alguna persona coneguda de qualsevol àmbit. Durant aquesta estada sabem poc a poc detalls de la vida privada del personatge però mai arribant als límits del sensacionalisme. És aquí on està la barrera entre el que és periodisme i el que no. Per això mateix no se’ls pot considerar com a periodistes ni comunicadors als presentadors de programes brossa.

El periodisme encara es manté viu, però poc a poc la flama de la que diuen professió més maca de totes es va apagant. Les noves generacions han d’intentar mantenir l’esperit i els principis d’aquest estil de vida. Però aquest repte no només ha de ser a càrrec dels futurs periodistes sinó que tota la societat té una gran responsabilitat en aquesta tasca. Però la decisió de què veure, què sentir i què llegir va totalment determinada per l’educació rebuda. El canvi que aquesta professió necessita resideix en l’educació que rep la societat.

El triomf de "L'Imperi del gat"

The Cat Empire és un grup de música d’origen australià que es caracteritza per un estil musical diferent amb influències del jazz, ska, rock i música llatina. El grup està format per sis components, i ocasionalment s’hi afegeixen dos membres més. Hi ha una gran compenetració entre tots els membres, que durant tot el concert tenen el seu petit moment de gloria fent un petit solo (una actuació individual).

Amb motiu del llançament del seu cinquè àlbum Cinema, i aprofitant el seu desè aniversari han començat una gira arreu del món. El passat 4 de novembre van actuar a l’Olympia de París (teatre on han actuat reconeguts músics com The Beatles, Frank Sinatra, Janis Joplin o Lluís Llach). Aquest grup, tot i no tenir un gran ressò a Espanya, té una gran quantitat de seguidors a nivell internacional.

El gran èxit del grup es pot entendre fàcilment gràcies a la fantàstica i espectacular actuació que ofereixen als seus seguidors. Aconsegueixen transmetre al públic la diversió i l’estimació que senten per la música. El dinamisme i la gran combinació d’instruments que caracteritzen els seus concerts permeten que després de dos hores i mitja de concert i d’un gran repertori musical, la massa, que salta i canta al ritme dels instruments, demani més.

The Cat Empire és un grup que no només fa cançons; és un grup que sap fer música, i sap com fer arribar aquest art als seus seguidors.

Podeu escoltar la cançó On my way  del CD Cinema aquí.