Què ens deixa el 2011?

El 2011 ja s’acaba i amb ell 12 mesos molt intensos. Ara ens hem de preguntar què ens ha deixat el 2011. Si intentem resumir aquest any en una sola paraula, crec que la més adient seria indignació.

Aquest ha estat, sens dubte, l’any de les revolucions. Va començar amb la mort de Mohamed Bouazizi, un venedor ambulant tunisià que es va prendre foc com a acte de protesta per la situació econòmica i pel tracte que va rebre per part de la policia. Aquesta mort va ser el desencadenant de les protestes i manifestacions que es van estendre pels països del nord d’Àfrica, conegudes sota el nom de la primavera àrab, i que van derrocar a molts dels seus dirigents.

L’esperit de la primavera àrab va arribar a Espanya, on va néixer el moviment 15 M o moviment dels indignats, un moviment ciutadà que promou canvis polítics per tal de millorar el sistema democràtic. Arran de la manifestació del 15 M molts dels manifestants de diferents ciutats espanyoles van acampar a les principals places d’aquestes com a símbol de reivindicació. Aquest sentiment d’indignació va arribar també als EUA amb el moviment Ocupy Wall Street, i fins i tot, aquesta protesta va culminar amb una manifestació global el 15 d’octubre.

Aquest també ha estat l’any de les xarxes socials. Cal tenir present la importància que aquests nous mitjans de comunicació han tingut per a les revolucions.

També ha estat un any marcat per la crisi, crisi social, política i financera sobretot a la zona euro. Ha estat un any on s’ha patit per l’estabilitat de la moneda única i per la unió d’Europa. Espanya acaba l’any amb gairebé 5 milions d’aturats

La cultura també ha tingut el seu protagonisme en aquest 2011. A Catalunya es va aprovar la llei que prohibeix les corregudes de toros. El film Pa Negre d’Agustí Villaronga es va fer amb nou premis Goya.

Per acabar, el 2011 ens deixa un canvi de govern, ara serà el Partit Popular el que hagi de conduir el país, i un escàndol de corrupció protagonitzat per Iñaki Urdangarín, que potser, fins i tot, ens regala la tercera República espanyola.

Feliç 2012!

L'eufòria futbolística

Dubto que ningú no sàpiga que ahir el FC Barcelona va guanyar el clàssic contra el Real Madrid CF. Sempre que guanya el Barça, tal i com mana la tradició, una multitud de fanàtics i no tan fanàtics es reuneixen a la font de Canaletes per celebrar la victòria del seu equip contra l’etern rival; i aquesta situació és indignant, de fet és indignant sota el meu punt de vista, i aquest és el problema. Com pot ser que milers de persones es reuneixen per celebrar el triomf d’un equip de futbol tot i que aquesta victòria no els aporti res com a persones? Però per una altra banda no es reuneixin per manifestar-se ni encontra del govern, ni de les retalles ni tan sols dels cinc milions d’aturats? M’he fet aquestes preguntes cada cop que guanya el Barça, i l’única resposta que he trobat coherent a aquestes paradoxals accions és que els fanàtics i no tan fanàtics (de qualsevol club de futbol, no només del Barça) celebren la victòria del seu equip perquè durant uns moments poden oblidar-se dels seus problemes, de que estan a l’atur o de que no poden pagar la hipoteca. Durant l’estona de partit i durant la celebració tots els congregats que victoregen el seu equip se senten units per un motiu, celebren un fet que els fa feliços a tots, “hem guanyat” diuen. Però en canvi, quan la fortuna acompanya a l’equip rival, aquesta unió desapareix, ja no victoregen ningú i ara diuen “han perdut” (noteu la diferència a l’hora de conjugar el verb).

No sé que m’indigna més, si aquesta obsessió futbolística o la quantitat de milions d’euros que guanyen els jugadors només per córrer una estona i xutar una pilota. No pot ser ètic ni moral que cobrin als voltant d’uns 20 milions d’euros anuals (són xifres tan grans, amb tants zeros que no podem concebre), perquè al cap i a la fi el futbol és un negoci. Aquest negoci, que no l’esport del futbol, també hauria d’indignar, entre moltes altres coses, a la societat.

El que volia dir és que no em sembla malament que els seguidors del Barça, del Real Madrid o del Rayo Vallecano es congreguin per celebrar el triomf del seu equip, el que em sembla malament és que la gent no es mogui del sofà per reivindicar els drets que tants anys ha costat aconseguir.